El bilingüisme i la diglòssia

24/02/11

A la classe hem continuat amb el llibre Sociologia a l'aula de Bernat Joan, tractant diferents qüestions relacionades amb el bilingüisme i la diglòssia.

• En què consisteix el bilingüisme unilateral? Aquest tipus de bilingüisme es dona quan en una scoietat on es parlen dues llengües, uns parlants coneixen la seva i l'altra, mentre que els parlants de la segona son unilingües. El més habitual que sol succeir i segons diferents factor influents com per exemple el prestigi, es que s'imposa la llengua que entenen tots els individus en detriment de la llengua pròpia.
• És possible el manteniment del bilingüisme en un procés de normalització lingüística? Evidentment, en un context de plena normalització, els parlants no catalanoparlants podrien continuar parlant en la seva llengua però allò lògic, seria que la llengua general per comunicar-se fos la pròpia del territori, la llengua catalana.
• Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del món? La veritat és que no. Tota situació de bilingüisme és molt complicat i allò més normal que succeix es vagi d'un unlingüisme a un nou unilingüisme o que es vagi d'un unilingüisme al retorn del mateix unilingüisme com a conseqüència normalització lingüística a temps.
• Podem dir que la situació d'Eivissa és de bilingüisme equilibrat? No, perquè mentres que la totalitat de la població catalanoparlants coneixen i utilitzen les dues llengües, hi ha una part de la població no catalanoparlant que no sap català. Així mateix la integració de les persones procedents d'altres llocs del món es fa en castellà.
• Com definiries la situació sociolingüística a Eivissa? Existeix una situació de bilingüisme unidireccional. Hi ha un grup important d'individus de parla catalana que presenten una maracda diglòssia interlingüística i per tant, consideren el català com una llengua de segon ordre, mentre que accentuen la importància i l'adequació del castellà per a la intercomunicació general. Malgrat això, és cert que en els darrers anys, amb la introducció a l'ensenyament i els mitjans de comunicació, la llengua catalana ha guanyat prestigi, especialment a nivell informal.
• En què consisteix la diglòssia? El terme diglòssia fou encunyat per Charles A. Ferguson per definir un tipus de situació en què dues varietats d'una mateixa llengua A/B s'utilitzaven respectivament en els àmbits formals i informals. Es tracta d'un repartiment clar i relativament estable de les funcions lingüístiques que, en principi, no presenta cap mena de conflictivitat. Fishman va traslladar el model de Ferguson a qualsevol situació en què dues llengües s'utilitzen en diferents àmbits.
• Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic? Només hi ha una llengua  que ocupa àmbits formals (millor considerada), mentre que dues ocuparàn àmbits informals.
• La diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa? Sí, perquè sol anar unit el bilingüisme social amb el bilingüisme diglòssic.
• Per què afirmam que encara no hem assolit la normalitat lingüística? Perquè encara hi han àmbits dins els quals el català es troba molt absent o constitueix una llengua merament residual, perquè la llengua catalana no és la llengua referencial dins la nostra societat, no existeix una plena cohesió lingüística ni una identificació social a través de la llengua, no granteix la comprensió generalitzada i perquè encara no és possible viure plenament en català però sí en espanyol.

A més hem parlat sobre un tòpic, que no és més que un prejudici social, i no hi ha llengües més fàcils que d'altres. Per als parlants de qualsevol llengua, consideren la seva pròpia llengua com si fos una part d’ells, una pertinença imprescindible en les seves vides. Aquesta circumstància és la que provoca que de vegades algú afirmi que la seva llengua és la més fàcil de totes perquè per a ells la seva llengua és “la més còmoda, musical i entenedora de totes les llengues”, però que més poden dir si, al cap i a la fi, són les seves respectives llengües.

La llengüa més fàcil de totes no és el castellà, el català, el suec, etc. La llengüa més fàcil és la que aprenem durant la infantesa, quan el nostre cervell comença a adquirir codis i podem aprendre qualsevol llengua ja que forma part del nostre desenvolupament humà com caminar, aprendre a menjar o qualsevol altra activitat.

A més aquesta qüestió és relativa perquè percibim com a “més fàcils” aquelles més properes a la nostra llengua i de “més difícils” aquelles de més llunyanes, de forma que depèn de la pespèctiva des de la qual es miri.

Podem dir, per a finalitzar, que consideram la nostra llengua com a la més fàcil perquè és la que hem sentit al nostre entorn i som nosaltres mateixos els que ens feïm propietaris de la llengua.

En aquesta classe he aprés els diferents tipus bilingüismes que hi ha, com es considera l'actual situació lingüística d'Eivissa i per què encara no hem aconseguit una vertadera normalització de la llengua catalana i per la qual cosa, l'Estat haurà de canviar d'estratègia i intentar aconseguir una major implicació dels parlants per defensar la llengua i implicar-se i identificar-se amb la  nostra cultura i  llengua.

He trobat un video d'una notícia de TV3, que precisament fa referència a aquesta situació de bilingüisme que trobem als territoris de parla catalana i que m'ha semblat adient.

Video TV3: La salut del català

Les llengües del món i la nostra pròpia llengua

17/02/11

Segons els darrers estudis per conèixer quantes llengües es parlen actualment al món, s'ha calculat que hi han al voltant de 6.000 llengües repartides de forma desigual. Cadascuna d'aquestes llengües té un nom propi i uns elements constitutius propis, es parlada en una situació geogràfica determinada i pertany a un grup de parlants.

Totes les llengües presenten una gran diversitat en els aspectes fònics, lèxics i sintàctics, però malgrat aquestes diferències, hi ha un marc general comú a qualsevol manifestació lingüística, per exemple, totes les llengües tenen un inventari limitat de sons vocàlics i consonàntics amb regles de combinació per constituir síl·labes, les síl·labes s'agrupen per formar paraules, tenen mecanismes per formar paraules noves i regles de combinació sintàctica que permeten unir paraules i obtenir sintagmes i oracions.

La llengua es pot estudiar des de dues branques: la lingüística i la sociolingüística.

La lingüística s'ocupa més aviat de l'estructura que presenta la llengua i estudia la fonètica, morfologia, sintaxi, etc. La sociolingüística es centra principalment en l'ús social que fan els parlants d'una llengua i abasta un camp molt extens com la pròpia història de la llengua, des dels seus orígens fins a la seva situació actual, així com, les varietats de parla (dialectes geogràfics, varietats socials, varietats funcionals o registres, varietat estàndard i varietats històriques) i l'àmbit de la llengua quan hi ha contacte entre llengües que es manifesta en un conflicte lingüístic amb conseqüències com el bilingüisme, la diglòssia, la minorització, la substitució o la normalització lingüística.

Hem començat també a llegir el llibre de Bernat Joan, Sociologia a l'aula. Principalment, hem començat parlant de bilingüisme, quines tipologies hi han, els principals motius per bilingüitzar-se i quin és el motiu de considerar-se un mite.

S'ha de tenir en consideració el grau de bilingüalització de la persona, si l'usa habitualment , si l'ha adquirit de petit, etc. A més hi han des de "bilingües perfectes", aquells que són bilingües per context familiar que no tenen prejudicis lingüístics i que usen indiferentment lea dues llengües fins als "bilingüismes passius", que són aquells que s'expressen normalment en una de les dues llengües i que les comprenen les dues.

En quant als motius principals per bilingüitzar-se, trobam:

• Bilingüisme familiar: dins el context familiar es parlen dues llengües i és on s'aprenen.
• Bilingüisme instrumental: s'aprén una segona llengua perquè es té necessitat, sobretot laboral.
• Bilingüisme integrador: s'aprén una nova llengua per integrar-se dins la societat.
• Bilingüisme cultural: s'aprén una nova llengua perquè es té interés per la cultura que aquesta vehicula.

Una altra qüestió que hem tractat a la classe és per què s'afirma que el bilingüisme és un mite. Segons Lluís V. Aracil, l'introductor de la sociolingüística als Països Catalans, molts defensors aparentment del bilingüisme pot ser que amagin vertaderament les seves intencions, de mantenir el seu privilegi de continuar un unilingües. Amb la defensa del bilingüisme sovint s'emmascara una situació de denominació d'una llengua sobre l'altra, i que si no es prenen les mesures adequades pot conduir a una situació de  minorització lingüística i posterior substitució.

Tot allò tractat a la classe m'ha paregut força interessant i he reflexionat sobre tot, sobre les causes que motiven a una persona per aprendre una nova llengua. A més hem parlat de la diferenciació entre normativització (posar normes) i la normalització de la llengua (procés que intenta compensar i normalitzar la situació d'una llengua en un territori), però que igualment es troben totalment unides, ja que ambues son imprescindibles per a fer resurgir una llengua i mantenir la seva situació.

He trobat també un video, que parla d'aquesta base comuna que uneix a totes les llengües que provenen del llatí, i és evident com moltes paraules presenten les mateixes arrels.

El llatí ens uneix

Benvinguts/es!!

10/02/11

Hola! Em dic Tanit i aquesta és la meva primera entrada al blog. A partir d'ara aniré escrivint, com una mena de quadern de vitàcola, tot allò relacionat amb la meva assignatura Aprenentatge de les llengües en contextos multilingües, què fem cada dia a classe, què he aprés, la recerca d'algun concepte i altre tipus d'informació.

A la nostra primera classe amb na Helena, varem llegir dues lectures per a conèixer conceptes clau de l'assignatura.

La primera lectura, escrita per Isidor Marí, tracta de les diferents denominacions segons el territori que pot arribar a tenir una mateixa llengua. A Eivissa per exemple, deim que parlam eivissenc, a Mallorca el mallorquí, a Formentera el formenter, etc. I encara més, a Eivissa també s'arriba a distingir entre parlar "vilero" o "josepí". I sense cap lloc a dubte, tots parlam la mateixa llengua: el català.

La segons lectura, escrita per Bernat Joan i Marí, tracta sobre l'ecolingüística i de la importància que té, protegir i preservar la nostra llengua i és més, hi ha que protegir-les totes. Es pot establir un paralel·lisme entre l'ecologia i l'ecolingüística ja que tenen els mateixos objectius però en diferents àmbits. I de la mateixa forma que tots som conscients de la importància de defensar el nostre entorn o medi ambient i la nostra diversitat, tothom hauria d'estar igualment concienciat de la necessitat de preservar les diferents llengües del món però a vegades ens trobam amb molts prejudicis al respecte. Per tant, l'ecolingüística ha sorgit amb la funció de promoure el respecte i defensa de totes les llengües.
Com bé diu l'autor i com a frase resum: quan es perd una llengua, no només la comunitat lingüística que la parla perd un mitjà d'intercomunicació, sinó que el conjunt de la Humanitat perd una manera de veure el món i una eina independent de creació cultural.Per a mi, aquesta primera classe ha suposat una conscienciació de la importància de protegir, ja no solament les llengües del nostre territori sino totes les que puguen estar en perill, perquè és cert que quan es perd una llengua també mor una forma de veure el món i és una part fonamental de la identitat de cada poble i de cada territori. Com ja hem vist els parlants de lloc fan tan seva la llengua que fins i tot, li arriben a canviar el nom i la adapten al territori (el català parlat a Eivissa comunment es diu que és eivissenc). D'aquesta forma, cada llengua és un bé comú de la qual tots hem de tenir cura.

I és que el llenguatge, no és molt solament un “mitjà de comunicació” o un mecanisme per a transmetre informació sino que és molt més útil del que podem pensar. Segons Jesús Tuson (professor de Lingüística), el llenguatge permet per exemple, el diàleg interior o dona suport al nostre pensament perquè quan pensem, feim moviments subvocals, una mena de parla amb sordina, i és que l’activitat de la llengua acompanya sense adonar-nos les nostres reflexions.
A més la llengua té una “dimensió simbòlica”, que ens facilita l’assimilació de conceptes abstractes.

En definitiva, la llengua, la de cada poble, és un element característic de la nostra condició humana i hem de respectar aquesta diversitat.